Editorials catalanes reediten els clàssics literaris i afegeixen noves traduccions als seus catàlegs, deixant de banda les noves obres
El mes de novembre, previ a la campanya nadalenca, acostuma a ser una de les èpoques en què les editorials augmenten el seu ritme d’activitat per tal de conformar un fons complet i atractiu per al lector. Noves obres d’escriptors consolidats i creacions sorgides de concursos literaris, bé convocats per les pròpies editorials o només publicats per elles, (l’estiu és un període de gran concentració d’aquests premis que se solen resoldre durant els mesos de tardor i surten a la llum prop del Nadal) solien omplir aquests espais.
Enguany, algunes editorials catalanes han optat per recuperar obres clàssiques d’autors desapareguts. Noves col·leccions de velles obres, reedicions en nous formats i traducció de textos d’altres llengües que, fins ara, només podien trobar-se en castellà, omplen els catàlegs de més de quatre editorials catalanes.
Tres formes de publicar
Algunes han optat per tornar a posar-los al mercat de forma convencional. D’altres se centren en el treball del propi llibre: adaptació al llenguatge dels nostres dies, informació didàctica, disseny atractiu de la coberta. Alpha, Edicions 62 o Altaya compten ja amb la seva nova col·lecció de clàssics. Per últim, alguna altra ha optat per impulsar una campanya basada en la filosofia de les xarxes socials. És el cas de l’Editorial Barcino, potser la que més destaca per la seva innovadora (però efectiva?) estratègia.
Barcino ha creat un club d’Amics dels clàssics, que permet als seus membres obtenir descomptes en la compra d’aquest tipus de llibres, rebre informació de les novetats editorials, accedir a continguts especials i interactuar amb altres membres de la comunitat. Fins i tot, promet l’enviament d’una samarreta serigrafiada d’Ausiàs March o Curial e Güelfa, a mode d’una mena de marxandatge literari.
El negoci no va malament
Aquesta nova tendència ha estat interpretada, sovint, com una tornada de les editorials catalanes a les seves arrels, amb la intenció de reivindicar el seu passat cultural i forjar un matalàs referencial on poder llitar les noves publicacions d’altres autors. Però el propòsit principal d’un editor és vendre, i no dur a terme un labor cultural que no li reporti cap benefici.
Els clàssics, efectivament i de moment, semblen estar venent-se com xurros i, ara que ve l’hivern, el negoci no pareix gens descabellat. Tanmateix, potser l’atenció dirigida a aquest sector estigui deixant de banda la producció de llibres de nous escriptors que busquen el seu lloc en el món de les lletres.
No és temps d’escriptors novells
En temps de bonança, no era del tot difícil que alguna editorial local publiqués obres de mitjana qualitat d’autors adscrits a la seva zona d’influència. De fet, una de les crítiques més freqüents que rebien els editors era la seva incapacitat per distingir la bona literatura i la publicació sense gaires filtres dels textos que queien a les seves mans.
Ara que sembla que la idea no es tan rendible, publiquen llibres segurs. Com la mateixa Barcino proposa al seu web, “Els clàssics no es posen mai de moda, per això no queden mai antiquats”. Correm, però, el perill d’estar deixant escapar bona literatura, i d’acabar generant un buit, de tancar massa portes a autors que, d’aquí un temps, també podrien estar presents en una d’aquestes reedicions de clàssics.
Potser una bona manera de consolidar la cultura catalana, seria permetre que continuï creixent.
El mes de novembre, previ a la campanya nadalenca, acostuma a ser una de les èpoques en què les editorials augmenten el seu ritme d’activitat per tal de conformar un fons complet i atractiu per al lector. Noves obres d’escriptors consolidats i creacions sorgides de concursos literaris, bé convocats per les pròpies editorials o només publicats per elles, (l’estiu és un període de gran concentració d’aquests premis que se solen resoldre durant els mesos de tardor i surten a la llum prop del Nadal) solien omplir aquests espais.Enguany, algunes editorials catalanes han optat per recuperar obres clàssiques d’autors desapareguts. Noves col·leccions de velles obres, reedicions en nous formats i traducció de textos d’altres llengües que, fins ara, només podien trobar-se en castellà, omplen els catàlegs de més de quatre editorials catalanes.
Tres formes de publicar
Algunes han optat per tornar a posar-los al mercat de forma convencional. D’altres se centren en el treball del propi llibre: adaptació al llenguatge dels nostres dies, informació didàctica, disseny atractiu de la coberta. Alpha, Edicions 62 o Altaya compten ja amb la seva nova col·lecció de clàssics. Per últim, alguna altra ha optat per impulsar una campanya basada en la filosofia de les xarxes socials. És el cas de l’Editorial Barcino, potser la que més destaca per la seva innovadora (però efectiva?) estratègia.
Barcino ha creat un club d’Amics dels clàssics, que permet als seus membres obtenir descomptes en la compra d’aquest tipus de llibres, rebre informació de les novetats editorials, accedir a continguts especials i interactuar amb altres membres de la comunitat. Fins i tot, promet l’enviament d’una samarreta serigrafiada d’Ausiàs March o Curial e Güelfa, a mode d’una mena de marxandatge literari.
El negoci no va malament
Aquesta nova tendència ha estat interpretada, sovint, com una tornada de les editorials catalanes a les seves arrels, amb la intenció de reivindicar el seu passat cultural i forjar un matalàs referencial on poder llitar les noves publicacions d’altres autors. Però el propòsit principal d’un editor és vendre, i no dur a terme un labor cultural que no li reporti cap benefici.
Els clàssics, efectivament i de moment, semblen estar venent-se com xurros i, ara que ve l’hivern, el negoci no pareix gens descabellat. Tanmateix, potser l’atenció dirigida a aquest sector estigui deixant de banda la producció de llibres de nous escriptors que busquen el seu lloc en el món de les lletres.
No és temps d’escriptors novells
En temps de bonança, no era del tot difícil que alguna editorial local publiqués obres de mitjana qualitat d’autors adscrits a la seva zona d’influència. De fet, una de les crítiques més freqüents que rebien els editors era la seva incapacitat per distingir la bona literatura i la publicació sense gaires filtres dels textos que queien a les seves mans.
Ara que sembla que la idea no es tan rendible, publiquen llibres segurs. Com la mateixa Barcino proposa al seu web, “Els clàssics no es posen mai de moda, per això no queden mai antiquats”. Correm, però, el perill d’estar deixant escapar bona literatura, i d’acabar generant un buit, de tancar massa portes a autors que, d’aquí un temps, també podrien estar presents en una d’aquestes reedicions de clàssics.
Potser una bona manera de consolidar la cultura catalana, seria permetre que continuï creixent.
